El Toni i l´Anita

La meva mare va arribar al barri amb set anys, després de la guerra, quan els meus avis Arias/Gómez , els iaios que no vaig arribar a conèixer, van traslladar la seva residència del carrer Septimània sota la plaça Lesseps, al carrer Fonthonrada. Vivien a la rebotiga del bar de menjars i allà sempre hi havia lio. Fins i tot els diumenges, quan la meva mare ja era una mica més grandeta, la rebotiga es transformava en sala de ball, amb gaita, clarinet i timbal a l´única sala una mica gran, que no era una altra cosa que el dormitori de la meva mare i la meva tieta. Cada diumenge havien de recollir-ho tot per organitzar el ball. Per accedir-hi els clients havien de passar per un passadís, a l´inici del qual es posava la meva tieta a cobrar l´entrada. La cuina també la recollien i es transformava en xiringuito on venien les begudes als clients del ball. Eren i són tres germans; el tiet Fermí, La tia Puri i l´Anita, tothom hi pencava.
El meu avi Fermin Arias tenia uns quants negocis apart d´aquest, el més productiu era el quiosc de begudes sota l´actual MNAC que encara avui porta el meu tiet. Un altra dia parlaré del meu avi, un home amb visió pels negocis i molt bon criteri, ajudat d´una dona, la iaia Pura, molt treballadora i discreta.
El meu pare en canvi va arribar al barri a la post adolescencència quan van agafar el bar Pichi, cada dia baixava en bicicleta des de Calàbria/Rosselló amb una bici de carreres que s´havia portat de Llavaneres.
Eren molt guapos, a la foto estan els dos a una taula del bar de la meva mare prenent alguna cosa, "festejant", i segurament la senyora Araceli els va enxampar en una d´aquestes visites que li feia el meu pare a l´escapar-se un moment del Pichi (a la foto encara portava la corbata per dins la camisa). S´havien conegut al camp de l´Espanyol a Sarrià, on anaven un grup de nois i noies del barri cada diumenge a peu acompanyats d´una senyora que alhora feia de controladora i casamada. El meu pare em va explicar anys més tard que aquella senyora el va aparellar amb una altra noia però ell no va parar fins que va aconseguir ser parella de la meva mare.

El abuelo Paulino

El meu avi era de Barbastro, va venir a Barcelona de jove. Va treballar uns anys de caixista d´impremta i després es va ficar a l´hostaleria, suposo que per oportunitat i per la inquietud emprenedora, jo era massa petit per parlar d´aquestes coses amb ell i el que sé m´ho han explicat els meus pares. Va portar uns anys el restaurant del club de golf de Sant Cugat del Vallés, després el restaurant del club de golf de Sant Andreu de Llavaneres, poble aquest on el meu pare va passar la seva joventut i al que li devia el seu maquíssim accent de “matró” (de Mataró, jaja!) quan parlava català. Feia de Caddy i ajudava com a cambrer al restaurant on va aprendre l´ofici de servir.

De petit recordo anar a Llavaneres tan a l´estiu, a la platja i a menjar al xiringuito on ara hi ha el port esportiu com a la tardor a buscar bolets o a passejar pel bosc. Hi conservava bons amics. Com el Munné, pintor aficionat autor del quadre que està al menjador de casa la meva mare; al quadre, de generoses dimensions hi surt la plaça del poble de Llavaneres tal com era fa uns quaranta anys, sempre ha estat a casa i té un estil impressionista que m´agrada bastant.

L´abuelo Paulino el recordo amb els cabells blancs pentinats enrere, ulleres fines i uns ulls molt blaus, un senyor. Va agafar el bar Pichi al deixar Llavaneres, el bar ja es deia així i no li va canviar el nom.

Només entrar al bar et trobaves penjada a la paret una gran hèlix d´avió, era d´un avió rus, un Polikarpov, l´anomenat Mosca o Xato republicà; a aquests avions els van haver de substituir l´hèlix a l´arribar a Espanya doncs el canvi de clima respecte a Rússia generava petites esquerdes i les feia perilloses. Actualment la tinc en dipòsit a casa però em sembla que aviat tornarà al seu lloc.

L´avi va estar uns anys treballant amb el meu pare, el Toni, després el Toni es va casar i també hi treballava l´Anita, encara que ella havia jurat que mai tindria res a veure amb ningú que tingués un bar. Després l´avi Paulino es va retirar. El recordo d´aquella època, de quan ens venien a veure a Valldoreix amb la meva àvia i sobretot de quan els anàvem a veure a casa seva del carrer Calàbria cantonada Rosselló els divendres, dia de festa dels meus pares, per sopar. El meu pare ens comprava uns quants tebeos, especialment el TBO, el DDT, i el Pulgarcito i mentre anàvem sopant un bocata de truita a la francesa amb pa de motlle ROSENDO que feia el meu avi en una mini paella especial, que l´Anita encara conserva, devoràvem els tebeos que ens anàvem passant asseguts als sofàs de la petita saleta d´estar. Moltes vegades hi havia una pila de nens en aquella saleta, perquè també venien les meves cosines i cosí. En aquelles visites també passàvem a veure a la meva encantadora tia Juani, que tenia les “Modas Juanita” al carrer Rosselló davant del parc al costat d´una vaqueria, però això també és una altra historia.

La vuelta a la manzana

Esta foto es del 25 de enero de 1968, de pie mi prima Puri, mis hermanos Toni y César, en el cochecito mi prima Ani y yo, el Txiqui, con dos años y medio con mi coche. Es muy probable que la foto la hiciera la señora Araceli, la fotógrafa del barrio que casi siempre llevaba la cámara colgando los días de fiesta, cuando nos vio por casualidad dando la vuelta a la manzana, porque esa esquina es la de La mare de Déu del Remei con Fonthonrada y ella vivía enfrente. La Puri casi seguro que llevaba el cochecito de Ani, o se turnaba con Toni, en esa vuelta César cogió el patinete y yo mi coche. El coche tenia una especie de estribos en vez de pedales y si te “embalabas mucho” bajando por Lleida, expresión que utilizaba mi madre, tenías que sacar los pies de los estribos porque sino te los golpeaba. Sin embargo el sistema me gustaba porque podía hacer el cambio de marcha adelante a marcha atrás bloqueando las ruedas con poco esfuerzo y eso me permitía hacer unos aparcamientos superprecisos y bastante rápido en el portal del 41, justo al lado del bar. La plaza de aparcamiento parecía hecha a medida de aquel coche y me gustaba mucho practicar la maniobra, hasta que un día haciendo marcha atrás aparcando, “atropellé” a la señora María, la cosa no tuvo más consecuencias que unos moratones en las espinillas de la señora pero el coche acabó sus días en Valldoreix.

El patinete de Toni, eso sí que era una máquina high-tech, tenia unas ruedas de balón ancho supervirgueras para la época y freno posterior. Con ese patinete experimenté por primera vez la sensación de velocidad. El Toni me hacía sentar en la plataforma y poner los pies en las tuercas del eje delantero y yo me agarraba donde podia, o sea en el tubo gordo donde iba encajado el manillar y así, sin más, se lanzaba por la acera hacia abajo conmigo sentado a ras de suelo. La sensación llegando a la curva de La mare de Déu del Remei, antes Vírgen del Remedio, delante del taller del Pepito el fuster al entrar a ciegas era lo mejor, ya salieno de la curva, seguía con cierta inercia más tranquilo hasta Fonthonrada donde ya tenia que impulsar el patinete para ir subiendo la calle hasta la França, donde me hacía bajar porque la pendiente era importante y ya estábamos de vuelta delante del bar. ¿otra vez?